A mi m’ha agradat molt aquest conceito. Tots tenim dues parts: som mig fills de Déu, i també som mig flls de puta. Hi ha gent que té una part més desenvolupada que l’altra. Peró quan el meu terapeuta me va dir que tothom té les dues parts, i que és molt sá tenir-les em va fer grácia.
Ara penso en quina part he de posar més atenció… he de desenvolupar-la més…
… que me perdonin tots els católics! He de ser més fill de puta!
I aixó és proces de vida, de valors i de conceptes personals. Vivim pensant en com hem de fer per ser bons. Já sóc massa bó. He de ser més cabró.
Visca la libertat i la diferença. Per soportar la convivéncia i la duració tan corteta de la vida s’ha de gaudir totes les seves variacións… tots els contextos que formen part d’ella.
Jo assumeixo la meva reponsabilitat amb la vida i les meves relacións. Em faig més dolç amb la nostalgia i amb la amistat, em faig més cabró amb els intolerants i els tristos de anima.
Ja deia aixó de altre manera: sóc massa bó. No me n’adonava que hauria de ser més intolerant i a vegades més dur en determinades situacións.
Doncs rés. Vigilem els aspectos bons de ser cabróns!!
animameva 